02 mayo 2011

HOMENATGE ALS QUE MORIREN A LA COLÒNIA PENITENCIÀRIA DE FORMENTERA

Com sabeu, divendres passat varem fer un homenatge a totes les persones que van ser empresonades al camp d'extermini de Formentera. Al cementeri de Sant Francesc, on es troba la fossa amb les restes de les 58 persones que hi van morir, s'ha col·locat una placa de ceràmica feta per l'artista Àngel Berenguer, amb els noms de tots i les paraules "veritat, justícia, reparació".

L'organització de l'acte, com sempre perfecta, va ser a càrrec d'Artur Parrón. Santi Colomar va llegir el manifest.

Es va llegir un comunicat del Grup Memòria Històrica d'Esporles, d'on procedien un bon grup de pressoners, una carta de la neta d'Isaac Rodríguez Lagar, presoner de Badajoz que va morir en Es Campament, i una altra de Cándido Méndez, el pare del qual també hi va estar presoner.

Seguidament, i amb la música d'Eki, un músic alemany afincat a Formentera, varem anar posant una flor per cada víctima al peu de la placa, mentre sonaven els noms.
Podeu veure les imatges a la nostra pàgina www.campamentdeformentera.org

Com també recordareu, esperam arribar a un acord amb l'Ajuntament de Vila perquè el cementeri vell tingui un memorial amb els noms dels eivissencs i l
es eivissenques repressaliades. Espero que pròximament en podré donar-vos alguna informació. Veritat, Justícia i Reparació.



HOMENATGE ALS QUE MORIREN A LA COLÒNIA PENITENCIÀRIA DE FORMENTERA

Avui, 29 d’abril de 2011, amb motiu del 80è aniversari de la proclamació de la Segona República a l’Estat espanyol, el Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera vol retre homenatge a les 58 persones que moriren a la colònia penitenciària de la Savina, el centre de reclusió més dur de les Balears després de la Guerra Civil. Aquelles persones moriren a causa de l’escassesa i deficient qualitat dels aliments que rebien i de les duríssimes condicions de vida a l’interior del penal, víctimes també de la gestió del cap de la presó Ángel Llorente, que comerciava i s’enriquia amb aliments que havien de rebre els presos.

Formentera, illa pobra i mal comunicada, de tendències esquerranes durant la Segona República, fou el lloc escollit per les autoritats franquistes per obrir-hi un camp de concentració el 1940, recuperant així una tradició de confinament i desterrament que es remuntava al segle XIX. Sembla ser que la idea inicial era muntar un camp de treball per construir un camp d’aviació, però finalment la presó de la Savina es va convertir en un camp de reclusió a on anaven arribant presoners de les Balears i d’altres llocs d’Espanya. A finals de 1940, la colònia penitenciària, dependent de la provincial de Palma, albergava 444 presoners, víctimes de la repressió d’un règim feixista construït sobre el fang i les cendres d’una guerra civil sagnant.

En el moment de més ocupació, la colònia penitenciària de Formentera va arribar a tenir entre 1.400 i 1.500 presoners, segons els testimonis de l’extremeny Antonio Godoy, alcalde republicà d’Hornachos, i del pacifista alemany Heinz Kraschutzki. Els presos, mal alimentats amb sopa de carabassa i llaunes de sardines, s’amuntegaven a l’interior dels 10 o 12 barracots procedents de l’Àfrica colonial que hi havia as Campament, plens de polls i xinxes que convertien la son de la nit en un infern d’ulls oberts. Els presos illencs solien rebre una mica de menjar de les seves famílies, encara que la fam també s’estava apoderant dels ventres que no estaven empresonats, però altres no rebien res perquè moltes vegades les seves famílies no sabien on estaven. Andreu Estelrich, polític republicà de Manacor, deia que l’aigua des Campament era molt dolenta i es queixava que els vigilants sempre es quedaven part dels aliments que li enviava la família. El menjar del camp de concentració de la Savina era d’una qualitat ínfima i els presos aviat començaren a tenir problemes d’incontinència urinària. Alguns no podien digerir els aliments i quan els vomitaven sempre hi havia algú que, afamegat, mirava si havia quedat alguna mongeta sencera. Altres caçaren gats per intentar matar la fam que, de mica en mica, s’anava apoderant dels presos.

Aviat, el barracot on anaven a parar els que estaven en fase terminal, conegut amb el nom de ‘cementeri dels vius’, va començar a emplenar-se de ventres ruats i famèlics, mentre alguns presos en processó anaven a la fusteria de can Mateu a buscar taüts d’una fusta tan prima que semblaven de paper. Segurament, s’hi estalviaren diners perquè la fam havia convertit els moribunds en esperits lleugers i a cada taüt hi cabien dos cossos. Era l’eslògan de la presó: «Seriedad de un banco, caridad de un convento, disciplina de un cuartel». La gestió del penal era immaculada i els números sempre sortien.

Entre el 24 d’abril de 1941 i el 9 d’octubre de 1942 moriren 58 presos, la major part dels quals eren extremenys. A l’hora de consignar les causes de la mort, el metge va utilitzar tots els eufemismes possibles per amagar que el vertader motiu havia estat la fam, una fam que patiren els presoners mentre s’engreixaven els porcs amb què feia negoci el cap de la presó Ángel Llorente. A finals de 1942, el desembarcament dels aliats al nord d’Àfrica va provocar el tancament del camp de concentració de la Savina i el trasllat dels presoners a altres centres penitenciaris de la Península. Les autoritats franquistes tenien por que els aliats desembarcassin a les Balears i la comunitat internacional descobrís els horrors de la colònia penitenciària de Formentera i de la dictadura feixista instaurada a l’Estat espanyol després de la Guerra Civil.

Avui i aquí Formentera dignifica aquest espai de memòria; precisament on reposen les restes de 58 ciutadans que mai haurien pensat d’acabar els seus dies a aquesta illa. Arribem així a la fí d’un procés que ja iniciaren fa anys ciutadans conscients de la necessitat de preservar la memòria democràtica. Alguns estan avui aquí; altres, malauradament ja no. A tots ells, gràcies per iniciar el camí…

Per això estam aquí, per recordar per sempre les persones que patiren aquella presó de paret, filferro i sopa de carabassa, i que foren miserablement tancats per defensar els ideals democràtics de la Segona República. Per això, avui i ara volem retre un càlid i emotiu homenatge a les persones que moriren a l’infern des Campament, per reivindicar la seva memòria i el seu compromís amb la llibertat i la lluita contra el feixisme, uns ideals que no han perdut ni perdran vigència per més que passi el temps.

Volem a la vegada retre homenatge als homes formenterers que estigueren tancats al Campament. I a les seves famílies, en especial a les seves esposes i mares, que sapigueren tirar endavant una casa mentre l’home anava de presó en presó. Els descendents que sou avui aquí sabreu millor que ningú el que varen significar aquests anys pels vostres pares i mares, üelos i üeles. Per favor, no ho oblideu mai!

Veritat, Justicia i Reparació. Aquest lema que encapçala la placa reclama ni més ni menys el dret a conèixer la veritat i el dret a una legislació pel reconeixement de les víctimes de la guerra i la dictadura. Sense aquestes tres paraules no podrem aixecar una societat democràtica i compromesa amb els Drets Humans, no podrem parlar de reconciliació.

Gràcies a totes i a tots.

Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera

Formentera, 29 d’abril de 2011

1 comentario:

Gaspar Caballero Femenias dijo...

Moltes gràcies per publicar aquest article i fer memòria justa i digna a tots aquells que moriren per defensar honestament i amb les seves vides els drets de la ciutadania i els valors de la democràcia.

Em dic Gaspar Caballero i sóc d'Artà a Mallorca, faig el mateix nom que el meu padrí Gaspar Caballero, militar republicà, que després de patir prop de vuit anys de presidis, dos dels quals al camp de concentració de Formentera, va morir a Artà un mes després del seu alliberament. La fam que passa al penal de Formentera fou la causa que va acabar, finalment, amb la seva vida.

En un sol mes d'estar a casa, amb la padrina Margarila Torres Garau, Roca, i els seus fills Antoni, Rosario i Jaume, mon pare, els va ensenyar quatre valors essencials i vitals per ell.

La dignitat fou el primer
El coneixement el segon
El respecte el tercer
I l'amor el quart

Els tres fills m'ho contaren el dia que enterràvem la padrina, gairebé 50 anys després d'haver silenciat la memòria del seu pare, el meu padrí, que mai no vaig conèixer en haver nascut el 1961.

Per tot plegat, una abraçada al cor!!